David Siuraneta – Abogado Figueras Legal
No és poc freqüent que, per motius molt diversos, en el si del capital de les empreses es creïn dos bàndols antagònics de socis i que la junta general no aconsegueixi adoptar acords, ni aprovar els comptes anuals, amb les greus conseqüències que això tindrà en el funcionament normal de la societat (per exemple, una societat que no tingui els comptes anuals degudament aprovats i dipositats podrà veure dificultat l’accés al crèdit bancari o la participació en concursos públics). Si aquesta situació no és merament puntual i es perllonga durant diversos anys, es pot parlar de “paràlisi” en el funcionament de la societat i considerar que incorre en causa de dissolució.
L’article 363.1 de Reial Decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), que porta per títol “Causes de dissolució” estableix, entre altres, que la societat de capital s’ha de dissoldre pel cessament en l’exercici de l’activitat o activitats que constitueixin l’objecte social (el que passarà, en qualsevol cas, després d’un període d’inactivitat superior a un any), per la impossibilitat manifesta d’aconseguir el fi social o per la paralització dels òrgans socials de manera que en resulti impossible el funcionament.
Si davant el bloqueig sistemàtic de les seves iniciatives l’administrador actua amb una mínima diligència i sotmet a la consideració dels socis la possible dissolució de la societat, cal preguntar-se si el vot contrari a aquesta iniciativa per part de l’soci o grup de socis hostils i la consegüent necessitat que se n’iniciï la tramitació judicial és l’opció més aconsellable.
Recordem que si la societat incorre en qualsevol dels casos que preveu l’esmentat article, la dissolució haurà de ser acordada, en el cas de societats limitades, per la majoria dels vots vàlidament emesos, sempre que representin el menys un terç dels vots corresponents a les participacions socials en què es divideixi el capital social i sense que es computin els vots en blanc; o amb els quòrums i les majories que es preveuen en els articles 193 i 201 de l’TRLSC, per al cas de les societats anònimes.
Doncs bé, el Tribunal Suprem, així com diverses audiències provincials, han tingut ocasió d’analitzar casos com el que s’ha exposat, i es pot concloure que el fet de no impedir que la junta general acordi la dissolució de la societat, no minva en absolut els drets del soci que consideri que l’administrador ha actuat de forma irregular.
Són ja diverses les sentències en què s’admet que el jutge pot declarar l’extinció d’una societat, no només quan el resultat de la votació de l’acord en junta havia estat d’empat (és el típic cas de vot 50% / 50%, a favor i en contra) sinó, fins i tot, quan el resultat havia estat negatiu, si bé en aquests casos s’ha de poder acreditar que el sentit d’aquest vot va ser contrari a la bona fe i emès únicament per evitar l’extinció de la societat, impedint així a la resta de socis que, sense una causa justa, poguessin cobrar la quota de liquidació que els corresponia.
La conclusió que s’arriba després de l’anàlisi de les resolucions que tracten aquesta matèria és que si algun soci considera que ha existit una actuació deslleial per part de l’administrador (per exemple, perquè va vendre actius per sota del seu valor real per afavorir a una empresa d’un amic seu) el que ha de fer és exigir-li responsabilitats mitjançant l’exercici de l’oportuna acció, però no votar en contra de la dissolució i liquidació de la societat, ja que aquesta no és la via adequada per aconseguir la reparació que es pretén.
En aquest sentit es pronuncien, per exemple, un parell de sentències de l’Audiència Provincial de Barcelona, en afirmar que “atesa la funció i estructura del balanç final de liquidació no és possible impugnar-lo per no reflectir concretes operacions o entrades i sortides de diners de la caixa social”, afegint que si un soci considera que hi ha hagut operacions irregulars i que han causat un perjudici a la societat,”té al seu abast les accions de responsabilitat corresponenets contra l’administrador o el liquidador “.
